Casa de la Senyoria

CASA DE LA SENYORIA DEL COMTAT D’OLOCAU.
Texte cedit per Ferran Zurriaga

El que avui coneixem com a conjunt de la Casa de la Senyoria és una realitat arquitectònica que ha estat construïda al llarg del segles i en ella es reuneixen: una torre de probable origen romà; utilitzada com a defensa d’una alqueria islàmica i aprofitada després com a casa senyorial, de la Baronia primer i després del Comtat de la Vall d’Olocau, format pels actuals pobles d’Olocau, Marines i Gàtova. El conjunt es també conegut popularment com el Castell. Una casa de la Senyoria que anà transformant-se fins que va ser arruïnada al final del segle XVII. El 1796, fon reedificada de nou pels Fenollet i en 1805 la comtessa Simforosa Crespí de Valldaura, Vda. del comte Dídac de Fenollet i Vallterra, realitza les darreres modificacions, al convertir-la en part en la seua residència d’estiu.

La torre que segueix vigilant l’actual Olocau, és l’edifici mes vell de la nostra vila. La seua base pot ser de construcció romana, com altres que podem trobar en altres llocs del País Valencià. En una època determinada els romans per controlar a la població conquistada van construir aquest baluards. Al seu voltant s’han trobat restes i senyals d’unes obres romanes. Abandonades i en estat ruïnós al temps de la conquesta dels cristians aragonesos i catalans, aquells pobladors li van donar el nom de Pardines, topònim català, que significa lloc amb ruïnes, per les que sembla envoltaven la torre.

LA PRIMERA CASA DE LA SENYORIA.SEGLE XV.

Amb la conquesta dels cristians, els Vilaragut refaran el castell àrab hisn al-Uqab,( castell de l’Àguila) que en la transcripció catalana dels conqueridors quedarà com Castell d’Olocau, juntament amb les torres de Marines, Olla i Pardines i al voltant d’aquesta darrera alqueria construiran la casa de la Senyoria de la Vall. A mesura que s’abandonava la residència del castell, que ara començava a ser conegut com castell del Real de Vilaragut, s’anava desenvolupant tota l’estructura administrativa del senyoriu de la Vall en aquest lloc on estem ara, i la torre de Pardines i la seua alqueria es convertiria en l’actual Olocau. Allí també al costat de la Senyoria els cartoixos de Portaceli el 1398, construiran l’església del lloc de Pardines. Mes endavant un document de 1493 ens diu: Congregats en el dit lloc de Pardines, donant la dita casa del Senyor, e a la porta de l’església del dit lloc…Vol dir que en aquell lloc és celebrava el consell general de la Vall, que era la forma d’organitzar el govern els senyors feudals. En aquest acte de consell general dels habitants de la Vall i honor d’Olocau, Marines i Gàtova és present el baró Pere Ramon de Vilaragut.

LA CASA PALAU DEL SEGLES XVI I XVII.

La podem descriure en part com un edifici irregular i formant un sol cos amb la torre com eix central, en la primera planta de la qual estava la presó de la Baronia i en la segon planta renovada pels Vilaragut, la sala del caragol, un nom donat per la forma de l’escala amb la qual s’accedia a ella. La construcció que envoltava la torre seria semblant a l’actual del castell de Benissanó. Sales dels senyors, habitacions dels criats, cuines i un celler. Aquest edifici va ser completament enderrocat llevat de la torre, ja que els esdeveniments del XVIII l’havien desfet en part i a més a més un dels paraments de la torre va caure sobre la sala de l’ Aljub. Tot el conjunt estava cercat per un mur i havia un hort amb una bassa. Alguns murs d’aquest edifici els podem trobar al pati de la Torre juntament amb l’aljub medieval i restes de la bassa.

LA NOVA CASA DELS FENOLLET. SEGLE XVIII

Quan en 1787 Dídac de Fenollet i Vallterra, prenen possessió del Comtat d’Olocau , la Casa està en una gran ruïna de fet el comte en les seues estades utilitza com a residència una casa del carrer Major que després va ser coneguda com dels Caios on està el retaule de ceràmica de Sant Dídac. Segons la llegenda un dia la comtessa va trobar al seu plat un cuc de garrofa i enfadada li va dir al comte que no tornava a Olocau, fins que no restaurarà la casa de la Senyoria. Així fon com el comte el 1796 reedifica la casa senyorial. Aquest edifici tindrà a un costat l’església vella, que sembla que solament s’utilitzava com a cementiri ja que en 1748 s’havia construït església parroquial de Nª Sª del Roser, situada a la plaça Major.

LA CASA DE LA COMTESSA SIMFOROSA CRESPI DE VALLDAURA, SEGLE XIX.

Simforosa Crespi de Valldaura comtessa viuda d’Olocau, tenia una certa predilecció per Olocau, i és possiblement el personatge comtal que mes testimonis ha deixat del seu pas per la nostra vila i comtat. A l’estiu venia a Olocau i també recorria la Vall amb la seua peregrinació al santuari de la Cova Santa. El fet és que la casa construïda pel comte Dídac no li semblava prou digna i va decidir ampliar-la. L’any de 1805 Miquel Bergara, mestre d’obres de Llíria que havia estat reconegut per l’Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València, va ser el constructor de la casa actual. El rajolar existent a Olocau, va proporcionar les teules, les peces de ceràmica de les cornises i rajoles de l’obra.

LA CASA DELS ROMERO, SEGLE XIX I XX.

Amb la mort de Pasqual III de Fenollet i Crespí de Valldaura, el 1871, heretà el Comtat la seua neboda Mª del Carme Crespí de Valldaura, casada amb el cavaller de Montesa, Josep Quint de Zaforteza , resident a la ciutat de Palma a Mallorca. La casa ja s’havia convertir en la residència de Roc Romero i Puig, i després del seu fill Lluís Romero administradors i apoderats del comtes. Els Romeros eren descendents d’Alonso Romero, poblador de Gátova el 1617, descendents del qual van ser els Romero de Marines, un d’ells Francesc Romero, obrer de vila, es va establir a Serra i allí va naixer el 1811, Roc Romero i Puig, que es va casar amb Francesca Agustí i Oliver, fixant la residencia a Olocau , en ser anomenat apoderat del Comte.

El 1902, la casa i les terres del domini directe van pasar a Marià Zaforteza i Crespí de Valldaura fill de la comtessa. El 1918, la filla de Lluis Romero , Cecilia Romero casada amb Vicent Agustí i els seus fills segueixen habitant la casa. El 1959, la casa i les terres del domini directe pasen a ser propietat de la família de Francesca, Cecilia i Màxim Romero i Bernad. El 25 de novembre de 1998, els descendents de Francisca Romero i Cecilia Romero venen a l’Ajuntament d’Olocau la Casa de la Senyoria.

EL PATI

Situats al pati conegut com el Pla del Castell, ens trobem en el centre històric de la vila d’Olocau. Aquest nom no ha estat sempre el del nostre poble. Després de la conquesta pels aragonesos i catalans de les terres valencianes al segle XIII, el nom del poble era Pardines, topònim del català que vol significar lloc on hi ha murs vells, restes de construccions antigues, moltes vegades romanes, Al nostre voltant i en alguns dels murs de la casa abans del lluït actual, encara podíem trobar algunes pedres treballades restes de la vil·la romana , una de les vil·les romanes dels patricis d’Edeta (Llíria), la qual cosa mostraria amb l’arribada dels cavallers cristians els seus murs enderrocats que serien coneguts com les pardines i d’ací que el llogaret o alqueria islàmica s’anomenés Pardines.

LA FAÇANA PRINCIPAL

La façana principal presenta tres balcons que, igual que totes les altres obertures de la casa apareixen emmarcades per rajoles. La porta principal presenta el llindar o brancades de pedra procedent de la pedrera de la lloma de les Clotxes, és obra de l’ampliació de 1805, en ella a la part superior es veu l’espai on hauria d’anar l’escut comtal, escut que va ser picat en la revolta de 1812 contra el poder senyorial de la Comtessa. A l’esquerra, la restauració ultima a oberta la porta de la casa feta pels Fenollet la qual mostra a la part superior una lapida que recorda la data de la construcció el 1796.

ELS TRULLS O CUPS DEL VI

L’altre conjunt d’edificis que tanca el patí unit perpendicularment a l’edifici principal estava destinat a la producció del vi. Forma un cos a dos nivells, els dos trulls o cups majors de 19’60 per 7’40 metres i u de mes menut L’edifici és cobert amb teuleria que es recolza sobre bigues motlluraves. Les premses i les basses de recollida del vi completen aquest espai. El mur que forma la paret mitjana amb l’edifici principal respon a un dels mur de la casa del segle XV, amb el típic tapiat valencià de rajola i morter.

En el sostre de l’entrada està la biga de fusta del darrer dels xiprers que omplien els voltants de la font de la Salut, abans coneguda com dels Xiprer, per existir al seu voltant molts d’aquests arbres.

També ací podeu trobar les senyals de les bigues de la Cambreta de les Monges, que ens recorda el període en que unes monges de la ciutat francesa de Nimes (França), van començar a vindre el 1880 , i feien ací el seu vi, al temps que la fil·loxera havia destrossat les vinyes d’aquell país. Des d’aquell lloc elles vigilaven el procés de l’obtenció del vi.

Un corredor ens porta a les basses de recollida del vi i als murs nombrosos grafits ens mostren les senyals i anotacions dels treballadors, dels cànters que anaven recollint.
Cal fixar-se en la cambra construïda sobre l’espai de recollida del vi dels trull i especialment en el sistema d’envà amb forma de canyís i després recobert per un costat d’algeps, un sistema tradicional de construcció de les separacions a cases olocauins. Sistema que es considerat pels arquitectes com molt encertat per la lleugeresa que dona i les qualitats aïllants que presenta la canya lluïda d’algeps .

EL CELLER

Per un passadís de 2’20 metre d’amplitud amb volta de rajola s’entra al celler format per un mig soterrani cobert amb cinc voltes planes realitzades amb rajola i separades entre sí per arcs carpanells. Són arquitectònicament un dels conjunts més valuós de la casa per les voltes de rajola prima dites “a la catalana” i per la perfecció tan ajustada de la col·locació de les rajoles. Els obrers que les van construir, els Bergara de Llíria tenien aprés molt bé el seu ofici.

L’ALMÀSSERA

Adossada a la casa senyorial i amb un llindar bessó al de la porta principal està l’almàssera, espai d’una sola planta d’11’60 per 4 metres, i coberta a un aigua, que en principi fon un terrat del primer pis. En principi aquest espai és va utilitzar per guardar els carruatges i després en 1810 es feu l’almàssera.
Aquest espai ocupa bona part del solar de l’església vella, construïda en 1394 pels cartoixos de Portaceli. En el segle XVIII es va fer l’església nova de la plaça Major i la vella es va destinar a cementeri en 1757. En 1805 amb l’ampliació de la casa per la comtessa Simforosa va ser enderrocada. Sembla ser que era una església menuda de les dites de la conquesta, amb volta de fusta, a dues aigües, la porta d’arc de mig punt amb dovelles, algunes de les quals formen part ara del paviment de l’almàssera.

EL PATI DEL POU

En aquest pati estaven els restes d’un la bassa que recollia l’aigua que per l’aqüeducte de l’Alcalà, barranc del Lladres i l’arquet del Frare, portava l’aigua a la casa en temps dels romans i temps medievals. Aquesta mateixa construcció després s’aprofita per recollir l’aigües de la font del Xiprer i finalment es va obrir un pou. Un document comtal ens diu: En el año 1806 se formó el pozo exterior del palacio con su hormigon, con sus conductos para la entrada i salida de agua de la Fuente del Ciprés, con su cuadro de pared, brocal y tres picas. En aquest espai al segle XV també existia un celler i uns cups o trulls.

FAÇANA NORD

En aquest lloc cal donar una mirada a la façana nord de la casa. Possiblement siga la part millor aconseguida. Mostra un frontó o coronament triangular que presenta un cornisó motllurat de peces ceràmiques, són elements classicistes que remeten a gustos neoclàssics del segle XVIII atès el moment en què es construeixen. El frontó triangular al timpà s’obri amb dos òculs.

LA CASA SENYORIAL

Entrem per la porta del llindar de pedra a l’entrada on es situa l’escala per la qual s’accedeix al pis superior. A la dreta un arc de mig punt donà pas a un recinte on queden restes de l’accés a la Cambreta de les Monges i una altra porta que donava accés als trulls. Per un arc carpanell eixim al pati de la Torre. En el paviment d’aquest espai es veu la part superior de la volta d’entrada al celler, un obra perfecta.

PATI DE LA TORRE

Aquest patí en procés d’excavació i restauració, mostra els fonaments de la casa de la senyoria edificada pels Vilaragut, adossada a la Torre. Construcció semblant a la del castell de Benissanó, en la qual la torre es quedava al centre i al seu voltant es construeix la casa senyorial. Els buits regulars de la Torre corresponen a les bigues dels edificis que en altre temps estigueren adossats.
En la frontera nord de la torre es pot descobrir encara l’arc de l’escala per accedir al pis superior. També junt a la torre s’obri un aljub,bassa i altres restes d’edificacions medievals.
Aquest espai fon transformat en el jardí de la casa en el temps de la comtessa Simforosa, on creixien un magraner, un codonyer i un ametllers juntament amb un massissos envoltats de rajoles i un pilons que tenien unes de copes de ceràmica amb geranis. Als massissos hi havia moltes classes de malves, gessamins, lliris, la mirabilis jalapa o donpedro, al murs del recinte creixia l’ ipomoea acurrinata o corriola de flors blaves i la passiflora coenulea o passionaria també coneguda com la flor dels tres claus. També hi havia una fonteta d’aigua de la font de la Salut amb una piqueta plana per beure el ocells , concessió municipal per permetre i deixar construir el dipòsit d’aigua de la font de la Plaça als terreny de la Casa.

LA TORRE DE PARDINES

La Torre , actualment exempta, és de base piramidal típica de les construïdes pels romans i semblant a la del castell de Xàtiva. De 12 per 9 metres, recupera a partir de la primera planta, la seua forma prismàtica rectangular. Construïda en opus incertum, a més , en algunes zones, apareix acabada amb morter. El cos superior obra del senyoriu dels Vilaragut mostra que el baluard fou acrescut fins a una altura considerable, i es reforçaren els greixuts murs de pedra i morter amb cantoneres de rajola disposades en registres de més de 60 cm d’altura, tret del desaparegut parament de l’est.
La primera planta presenta una sala en la qual s’obri una mena de sitja per guardar aliments o que feia la funció d’aljub. Aquest recinte va servir de presó del comtat fins al segle XIX per això es va fer desaparèixer l’escala que donava accés al pis superior. El pis superior s’obren tres buits emmarcats per reforços de rajola; és aquesta planta la que segurament al perdre el parament de l’esta és va enfonsar a causa dels esdeveniments del XVIII. Amb la construcció de la casa dels Fenollet, sembla que per evitar nous enderrocaments és van rebaixar els murs de la torre i van quedar al nivell de la teulada del nou edifici.

LA QUADRA I EL GRANER

Entrant a l’esquerra està un espai que fon darrerament la quadra . En ella està la Cambreta de l’herba, en el murs podem veure el buits i restes de les bigues de la construcció del Fenollet. En 1614, ací estava el celler vell, aquella on hi havia sinquanta sis botes ço és sinquanta quatre sexantenes i dos buitantenes…
Per una escala es puja al graner de 26’20 per 5 metres amb quatre finestres per a la il·luminació, una d’elles dona al pati de la Torre. En una mena d’armari és conserva la caldera del carburo que era utilitzada a partir de 1808 per il·luminar la casa, en el temps de comtessa Simforosa Crespí de Valldaura.

LA PLANTA DEL PIS PRINCIPAL

El pis principal es compon de tres amples sales, una a continuació de l’altra, a les quals donen la resta de les cambres: el despatx, l’oratori, els dormitoris i una cambra que es destina durant un temps a la cria de cucs de seda pel sistema de plates. Resta la cuina que fon ampliada en 1864 quan és va traslladar l’excusat d’allí a la sala del despatx, en ella hi ha una llar central d’estil aragonès i un altra d’estil local. Una cantarera i alguns escudellers, bancs amb foguers de carbó la completen. Al costat una sala menuda fa el paper de rebost de la casa en ell va existir uns ruscs per produir mel.
El paviment de tot el pis és de taulells rojos i en dos sales i el despatx presenta un centre amb motius florals, típicament del segle XVIII. En la tercera sala, que presenta dos balcons, un al oest i l’altre al nord era la sala principal, en ella una cornisa emmarca el sostre. Aquesta sala pel balcó que del nord donava pas a una terrassa que ocupava tota la coberta de l’almàssera. A l’oratori un arc de mig punt cobreix el lloc on estaria el retaule de fusta. Cal comentar les panoràmiques que es descobreixen des dels balcons de la planta, i com es fa reial la dita ” En Olocau tot son caus” ja que la vila esta situada en un cau entre muntanyes.

CRONOLOGIA HISTORICA DE LA CASA

Els Vilaragut es un llinatge català, l’origen segons la tradició familiar podria haver estat la casa reial d’Hongria, d’on passaren a Catalunya, de fet en el seu escut porten les mateixes armes. La casa pairal la situen prop d’Oristà, al Lluçanès una, i l’altra, a Castell d’Empordà, antic Sant Martí de Llaneres al Baix Emporda. Presents a la conquesta de les terres valencianes (1238) a la presa de Xàtiva i Sueca. La línea dels Vilaragut d’Olocau, s’inicià amb Ramon de Vilaragut i de Sarrià, que anà molt jove a Sicilia (1344), el succeí el seu fill Antoni de Vilaragut i Visconti (Sicilia 1336- València 1400) I senyor de la baronia i Vall d’Olocau, creant el vincle de la Vall amb el llinatge Vilaragut el 1398. La successió del llinatge passà als Fenollet el 1691, descendents d’Anna Margarida Vilaragut i Castellvi, ( filla del primer comte d’Olocau) casada amb Dídac de Fenollet i Albinyana, senyor del Genovès.

Els Fenollet, es un llinatge originari del vescomtat de Fenollet (La Fenolleda), al departament del Pirineus Orientals (França), la línia dels de València prové d’un d’ells establert a la primera meitat del segle XIV a Xàtiva. El 1375, Francesca de Fenollet era la muller de Roderic de Borja , besaví del papa Aleixandre VI. Guerau de Fenollet i Sanç de Castellverd heretà el Genovés i Xiu, i els seus descendents adquiriren per matrimoni el comtat d’Olocau i marquesat de Llanera, adoptant algunes vegades el cognom Sanç de Vilaragut, el llinatge i s’estinguí el 1871.

CRONOLOGIA

El 1287, rei Alfons el Benigne, concedeix autorització per reconstruir el castell d’Olocau i adquirir el seu terme general amb els llocs de Pardines ,Marines , Gàtova, Torres, Olla, la Garrofera i Pitxiri al seu secretari Ramon I Escorna.

1355.El rei Pere el Cerimoniós fa donació de tots els drets reials i la jurisdicció de la vall d’Olocau al seu almirall Mateu Mercer.

1368. El 30 de juny, la vall d’Olocau i els seus llocs són comprats per Antoni de Vilaragut i Visconti als hereus de Mateu Mercer.

1388. El rei Joan I, dóna a Antoni de Vilaragut el privilegi de franquícia de comerç dels habitants de la Vall d’Olocau.

1394. El bisbe de València, autoritza al prior de Portaceli i al Senyor de la Vall d’Olocau, la construcció d’una església adscrita a la vicaria perpetua de la vila de Llíria, prop de la torre del lloc de Pardines.

1398. Antoni de Vilaragut el 23 d’agost de 1398 crea el vincle del seu llinatge amb les terres de la baronia de la Vall d’Olocau . Formada pels llocs de Pardines, Marines, Gatova, Olla, La Garrofera, Pitxiri i Torres.

1451. Un document del IV Baró d’Olocau, Ramon de Vilaragut i Pardo de la Casta, s’anomena ja la Casa del Senyor, situada en el lloc de Pardines.

1493. Un document de la baronia parla : Congregats en lo dit lloc de Pardines, donant la dita casa del Senyor e a la porta de l’església de dit lloc…

1494. Pere Ramon de Vilaragut i Carroç VI Baró de la Vall d’Olocau, pren possessió : Foren ajustats i congregats en lo dit lloc de Pardines donant la dita casa del Senyor e a la porta de la església del dit lloc …

1509. El VII Baró és Alonso I de Vilaragut i Vives Boils, en el seu temps l’alqueria de Pardines comença a ser coneguda com Olocau, prenent el nom del castell i de la Vall. El 23 de juny de 1509, una setència regia diu : la vila d’Olocau en favor de Miquel Vilaragut i Alonso Vilaragut.

1569. El inventari de coses guardades a la Casa de la Senyoria, fet a la mort de Bernat Joan IV i Andreu de Vilaragut i Sanchez-Dalmau, diu:” a la sala Vella se a trobat dos portes de ferro del castell de la muntanya”, significa que s’ha abandonat com habitatge senyorial el Castell del Real de Vilaragut.

1589. El X baró, Joan de Vilaragut i Sanç de Cardona, el Virrei, empresona a la torre de la Senyoria a les autoritats morisques de la Vall, que es neguen a pagar certes redes d’acord am la Concòrdia signada en temps de Pere Ramon de Vilaragut, VI Baró. Els moriscos aconsegueixen guanyar el plet i seran alliberats.

1609. Alonso II de Vilaragut Pardo de la Casta fill del X baró i l’alcaid Joan de Unyon, s’encarreguen d’acompanyar als moriscos expulsats a embarcar-se al port de València, segons una carta signada el 10 d’octubre de 1609.

1628. Alonso II de Vilaragut i Pardo de la Casta, és distingit pel rei Felip IV a través del Consell d’Aragó, el 18 de febrer de 1628 , amb el títol de I Comte de la Vall d’Olocau i Gran d’Espanya .

1628. El 6 de juny, es casen a Olocau, Anna Margarida de Vilaragut i Castellvi olim Sanç, amb Didac de Fenollet i Albiñana, III Senyor de Lloc Nou de Fenollet i el Genovès.

1637. Jordi de Vilaragut i Castellvi olim Sanç pren possessió de la Vall d’Olocau com II Comte de la Vall d’Olocau. El 1650, el II comte i I marqués de Llanera fixa la residencia a la Casa de la Senyoria d’Olocau.

1657.Josep I, Francesc Bernat de Vilaragut, olim Sanç Abreu i Lima, III Comte d’Olocau, naix a la casa palau de la Senyoria d’Olocau, fill del II Comte d’Olocau, Jordi de Vilaragut olim Sanç i de la seua muller Agnès de Silva, Lima i Abreu filla del comte de Regalados i Lindoso (Portugal). La seua germana Margarida de Vilaragut Abreu i Lima, marquesa de Valmediano (Madrid) també naix a Olocau.

1676. Jordi de Vilaragut i Abreu de Lima, II comte d’Olocau i I marqués de Llanera, mor a la casa palau o casa de la Senyoria d’Olocau.

1691. Pasqual Vicent de Fenollet com a net segon d’Alonso de Vilaragut i segons sentència de l’Audiència de València obté els drets de senyor territorial del comtat d’Olocau i marquesat de Llanera.

1796. El comte Dídac de Fenollet Vallterra de Blanes, casat amb Simforosa Crespí de Valldaura, refà la casa de la Senyoria que els terratrèmols de principi de segle havien destrossat, construint un nou edifici separat de la torre i quedant aquesta exempta.

1805.La comtessa viuda d’Olocau, Simforosa Crespí de Valldaura , contracta al mestre d’obres de Llíria, Miquel Bergara per ampliar la casa que havia iniciat el seu marit Dídac de Fenollet. S’enderrocarà l’església vella que ocupava el lloc on s’instal·la part de la nova almàssera. Es fa l’actual celler, el graner i el pis principal que és convertirà en la residència d’estiu de la comtessa i els seus fills, Concepció, Dídac i Pasqual de Fenollet.

1812. El decret d’abolició dels senyorius fa que els pobles és revolten contra els senyors, en agost d’aquell any era picat l’escut del comte de la porta de la casa.

1861. La vila d’Olocau acorda amb el comte Pasqual III de Fenollet fer la redenció del Senyoriu, amb el pagament de 70.000 reales de vellón en el termini de quatre anys. El comte és quedarà amb la casa de la Senyoria, les terres del domini directe de Pitxiri , Gramisal i Olivar del Comte a Olocau, el mas de la Garrofera al terme de Marines l’hort de l’Alcaide a Gàtova i el monte blanco dels termes d’Olocau, Marines i Gàtova.

1864. Roc Romero i Puig, apoderat del comte passa a viure a la Casa de la Senyoria.

1871. Mor el comte Pasqual III de Fenollet sense deixar hereus directes i les propietats de domini directe i el monte blanco del comtat passen a la seua neboda per part de mare, Mª del Carme Crespí de Valldaura casada amb Josep Quint de Zafortesa ,cavaller de Montesa i resident a la ciutat de Palma de Mallorca. Roc Romero i Puig i el seu fill Lluís Romero segueix com apoderats de la comtessa i la família Romero resideix a la casa de la Senyoria.

1891. La comtessa fa donació a l’Ajuntament d’Olocau i de Marines del monte blanco, per aprofitament dels seus veïns.

1902. Les terres del domini directe de la comtessa i la casa senyorial passen al seu fill Marià Zaforteza i Crespí de Valldaura resident a Palma de Mallorca, segueix com apoderat de les terres Lluís Romero Agustí.

1918. A la mort d’Angela Lund, muller de Marià Zaforteza, la casa i les terres passen als nebots d’aquest, Mateu, Josep i Dídac Zaforteza i Mussoles residents a Palma de Mallorca. Cecília Romero filla de Lluís, el seu marit Vicent Agustí i els fills són els habitants de la casa.

1959. Els germans Zaforteza i Mussoles venen les terres del domini directe i la casa, als descendents dels fills de Lluís Romero Agustí : Els germans Francisca, Cecilia i Màxim Romero Bernad. Els darrers habitants de la casa seran el 1967, Cecilia Romero Bernad i el seu fill Vicent Agustí Romero.

1998. Els hereus de Francisca i Cecilia Romero Bernad, venen a l’Ajuntament d’Olocau la casa de la Senyoria.