Historia

ELS PRIMERS INDICIS DE LA PRESÈNCIA HUMANA A LA NOSTRA VALL

La descoberta de  restes d’un enterrament corresponent al període neolític en la cova de la Penyeta Roja ens assegura l’existència d’un assentament humà prehistòric a les nostres terres. Amb ells començaria a practicar-se una incipient agricultura i ramaderia. Aquells hòmens fan els seus utensilis de pedra: destrals, llances, molins per transformar els aglans de carrasca i dels cereals en farina… És possible datar aquest nou comportament humà al territori coster de la Mediterrània cap als anys 3.000 abans de Crist. Amb ells començarien a aprofitar-se els terrenys plans de les voreres del barranc, on construirien algunes cabanes, prop dels cultius i l’aigua.

deessaDemeterDeessa Demeter. Pebeter Ibèric del Puntal dels Llops

laVallDolocau

La Vall del Comtat d’Olocau, Marines i Gàtova

L’enterrament de la Penyeta Roja es data cap a l’entorn del 2.000 aC. Després,  cap a 1500 aC, les relacions amb alguns pobles del sud de la Península feu que es començaren a utilitzar els metalls, entre els quals un molt important fou el bronze.  Construïren els poblats en llocs alts i aparegueren els primers signes de fortificació, que podeu veure a dalt de la Penyeta Roja, al Portitxol, al Puntal de Pere, al Musgany i al Puntal Blanc.

Si l’home va començar com a caçador i recol·lector dels fruits que trobava, amb l’agricultura  començarà a guardar aliments per als moments que no hi ha collites i també aprendrà a transformar-los, preparant la farina per fer alguns tipus de menjar, com el pa.

A partir del segle VIII aC, van arribant a les nostres costes comerciants fenicis, cartaginesos, grecs i etruscs, que anaven a transformar les formes de vida d’aquells habitants amb nous descobriments, noves eines per fer el treball i una organització  que  donaria pas a nuclis habitats més grans.

ELS IBERS

A principis del segle VI aC, es dóna per certa la creació d’un gran nucli habitat, diríem com una mena de capital d’un territori, al tossal de Sant Miquel de Llíria, anomenat Edeta. Aleshores, els habitants que vivien al seu entorn anaven aprenent totes aquelles noves formes de vida i començava una nova cultura, anomenada ibèrica, una de les primeres cultures dels pobles aborígens de la Península. El nom d’ibers va ser donat als habitants de la costa Mediterrània per un escriptor romà anomenat Rufus Festus Avienus. Els ibers, dels quals cada vegada anem sabent més coses, formaven diversos pobles. Nosaltres, és a dir , les terres actuals d’Olocau, formaven part del poble edetà. La capital d’aquell poble era Llíria, que aleshores s’anomenava Edeta. Per protegir aquesta ciutat, els edetans van construir una sèrie de defenses o atalaies com, en el nostre cas, el Puntal dels Llops.

planoPuntalLlops

Plànol de la atalaia del Puntal dels Llops

LES  PRIMERES  PARAULES  ESCRITES DE LA VALL

El primer alfabet que es coneix és el fenici, d’un país de la vora de la Mediterrània, situat on ara està el Líban, d’allí es va anar propagant pels llocs on aquestes persones comerciaven. El fet és que els ibers també van utilitzar un sistema d’escriptura propi i ens han deixat inscripcions sobre pedra, metall i  pintades en les ceràmiques. Al Puntal dels Llops es va trobar una banya de cérvol treballada en forma de pectoral – com a collar- amb dos orificis als extrems i buida al seu interior. A sobre, està gravada la paraula NAIBA. Però el enigma del món ibèric és que no sabem desxifrar el seu alfabet; fins hi tot s’han pogut reconèixer els signes, però continuem sense poder entendre’ls. També es va trobar un vas d’esmalt negre que porta un grafit amb una paraula escrita en grec – EROTOS- que significa – amor -. No trobeu simpàtic que la primera paraula escrita que descobrim a Olocau siga la paraula amor !  Ara, podeu inventar-vos mil histories per explicar aquest fet.

UN SANTUARI IBÈRIC ? : LA COVA DEL CAVALL

El hòmens d’aquells temps anaven descobrint poc a poc una sèrie de coses sobre les quals no tenien cap poder: el vent, el sol, la lluna, la pluja, entre altres; i per a tenir-los contents els adora, fa ofrenes, sacrificis. Comencen a aparèixer les religions. Amb els ibers anem descobrint que moltes coves i alguns cims de muntanyes es converteixen en llocs de cultes. També als seus poblats existeix un lloc dedicat als déus. Totes aquestes creences van formant les religions. Als santuaris portaran les seues ofrenes i dipositaran objectes que representen allò que demanen. Allí deixaran vasos, estàtues menudes, gerretes.

Entre els primers cultes d’aquests pobladors prompte apareix una deessa, la que els ensenya els secrets de l’agricultura, la seua Verge, la deessa Tanit o Deméter. Al Puntal dels Llops es van trobar dos pebeters de ceràmica que representen aquesta deessa.

covaDelCavall

Entrada a la Cova del Cavall.

També es creu que van adorar altres símbols, com és el cas del cavall, imaginant que en un d’ells cavalcava el sol en el seu recorregut diari. Sembla que tan forta fou aquesta creença en el cavall que, molts segles després dels ibers, els habitants de la nostra vall, els moriscos, seguien peregrinant a la cova que s’obri amb un forat profund a dalt de la Penya d’Ali-Maimó, la nostra Penya. El 1455, una Butlla del  papa valencià Calixte III,  va manar als jurats de la ciutat de València que destruïren el cavall i taparen la cova.

ELS  ROMANS

Els cartaginesos, que eren com els hereus dels fenicis, van lluitar contra els romans, que era un poble originari de la península italiana. Aleshores, els pobles ibèrics es van veure, potser per primera vegada, en allò que s’anomena un conflicte mundial. Resultat d’aquesta guerra fou que la Península Ibèrica va ser ocupada pels romans. Possiblement el primer rastre del seu pas entre nosaltres fou el de la destrucció de l’atalaia ibèrica del Puntal dels Llops.

A meitat del segle I de la nostra era, un decret dictat a Roma assenyala com a municipi de dret romà a Edeta. Això significa que els ibers i els seus dirigents són ara ciutadans romans. Sabem que aquells ibero-romans van iniciar una gran transformació de les terres valencianes. La vella ciutat d’Edeta dels ibers, amb els romans es va instal·lar al pla, en el camí de Llíria a Olocau, on construïren un arc commemoratiu que és conegut ara com Pla de l’Arc.

Encara podem descobrir el rastre de les cases de camp o vil·les que anaven construint-se al voltant d’Edeta, dedicades a les faenes del camp i on tenien els ramats, els trulls per fer el vi i les almasseres aquells edetans.  Restes d’aquestes vil.les en  tenim en el terme d’Olocau al lloc de  Pitxiri, el Tollo i darrere la Sella. Moltes masies del Camp de Túria estan situades sobre una vil·la romana, com la Maimona, la Garrofera i la Torre de Portaceli. Els romans van fer moltes obres públiques, com carreteres, ponts i aqüeductes per conduir l’aigua a les ciutats i llocs habitats. A Olocau, ens van deixar el rastre d’un aqüeducte que recollia l’aigua en l’estret de l’Alcalà i la conduïa per una sèquia al poble. Aquest aqüeducte té dos arcs per passar els barrancs, un el dels Lladres i altre el de la Font del Frare; aquest últim ha estat restaurat i és conegut com l’Arquet.

lArquet

L’Arquet del barranc de la Font del Frare.

Els habitants d’Edeta i els voltants van plantar moltes vinyes; el vi dels plans de la Maimona i Pitxiri es van fer molt famosos entre els romans. També començaren a plantar oliveres, i com per guardar les collites de vi i oli i transportar-lo els calien gerres, per això va existir una gran activitat industrial dedicada a la seua fabricació, una mostra de la qual semblen ser els forns trobats a la partida de la Pedra Grossa.

fornRoma

Forn romà  de la Pedra Grossa.

 

UN LLINATGE ROMÀ DE LA VALL

Els romans parlaven una llengua anomenada llatí. Del llatí procedeixen la majoria de les llengües de la Mediterrània europea (català, castellà, francès, italià, portuguès, occità, romanx, rumà…). Han deixat molts testimonis escrits en forma de làpides. Una d’elles es conserva a Olocau i porta la següent inscripció:” A EMILIO GERMNO PATRI A EMILIAE AESTIVAE MATRI AEMILIUS... “ que traduïda ve a dir: “A EMILI GERMÀ , SON PARE A EMILIA ESTIVA SA MARE EMILI…” És de darreries del segle I o principis del II de la nostra era. La família  AEMILII  era un llinatge de la tribu Galeria, freqüent a Sagunt, Tarragona i Llíria.

Aleshores, podem pensar que aquesta seria una família edetana propietària d’alguna de les vil·les que adés havem anomenat, situades al voltant  del nostre poble.

lapidaRomana

Làpida romana. Corral del Tio Germanet.

EL PRIMER NOM CONEGUT DEL NOSTRE POBLE

El rastre de les construccions del temps dels romans al nostre poble, com l’Arquet o la torre de la Senyoria i les ruïnes del seu voltant, sembla ser la causa del primer nom conegut com Pardines que van registrar als documents els conqueridors catalans. En els territoris colonitzats pels romans, als llocs on apareixen ruïnes i restes d’edificis vells ells donaven el nom de “parietina”; després, les llengües derivades del llatí, com el català i l’occità, donaren origen al topònim  de “pardines”, que volia dir que hi havia ruïnes antigues. I així és com fou anomenat Olocau en el Llibre del Repartiment de Jaume I quan diu: “a Roderic Enyegez (En Gomeç), cavaller, l’alqueria de Pardines, amb forns i molins“ (18 setembre 1238) (Ll. R. 844).

També hi ha un altre document on el rei Jaume I  parla del lloc de Pardines. Es la donació que fa com a terme del consell de Terol el territori format pel: “ Castell i la vila de Xèrica; i que el seu terme tinga fites des del riu d’Alventosa fins a la Talaia de Begís, i que en aquest terme estiguen els vessants de Montalgrau, Almansa i Alcota fins al coll de Vilamur i fins el port de Sogorb i fins a Buqueres de Llíria; i que en aquesta donació estiguen Pardines, Buqueres, Marines i Guadalmat, amb els termes i que es regesquen a fur de Terol, a excepció de les donacions fetes a cavallers”. (ACA. Reg. 64, fol. 150). Però aquesta donació no es va acomplir, ja que el rei Jaume fundà el regne de València  amb personalitat pròpia, independent d’Aragó i Catalunya.

Però aquest nom no seria el definitiu, ja que en l’any 1568, en un llibre de rendes o Memòria dels habitants i vassalls de la baronia de la Vall d’Olocau, podem llegir: “Pardines vulgarment dic lo lloc d’Olocau .” Veiem com ara el nom del castell i la Vall és també el nom de l’alqueria on està la casa senyorial dels Vilaragut.

llistaDePardines

Llista d’habitadors de Pardines, vulgarment dit lo lloc de Olocau. Any 1568. Arxiu   Comtal d’Olocau. Son Berga. Palma de Mallorca.

LA CONQUESTA DE L’ISLAM

Amb el nom de l’islam coneixem els seguidors de Mahoma, el qual va fundar una religió i, per difondre les seues creences, va realitzar una sèrie de conquestes per Àsia i el nord d’Àfrica. L’any 711 van arribar a la Península Ibèrica  i van conquerir-la en gran part.

Al principi van pactar amb els descendents dels ibero-romans i senyors visigots que ocupaven les seues terres. Els territoris de la costa valenciana foren coneguts com Sarq-Al-Andalus.

Sembla que poc a poc els pobles de llauradors de les terres valencianes que depenien d’un senyor visigot o romà  van acceptar la religió dels nous conqueridors, ja que així es convertien en homes lliures, i així va anar avançant la islamització dels pobladors. Desprès, en diferents moments van arribar altres pobles del nord d’Àfrica, com els berebers  i egipcis, els quals feren progressar molt l’agricultura de regadiu.

UN NOM NOU A LA VALL

La primera notícia escrita que ens arriba sobre la nostra vall és aquella que subministra un escriptor àrab, Ibn- Alqama, al segle XI, quan cita un castell amb el nom de “Hisn al-Uqab“, paraules que volen dir: “castell de la muntanya gran, la costera o de l’àguila”.   Aquest castell no és altre que el Castellet del Rel o del Real, el seu terme comprenia aproximadament els actuals termes municipals de Gàtova, Marines i Olocau. Territori que els conqueridors cristians anomenaran com Vall d’Olocau. Com veieu la paraula “al-Uqab” que significa “àguila” , amb la fonètica dels conqueridors catalans canviarà  la – b – per la –u – i quedaria fixada amb la forma Olocau, i així apareix en el Llibre del Repartiment  del rei Jaume I com a nom  d’una vall i del seu castell.

Amb els primers documents escrits pels àrabs, comencem a saber moltes més coses de com vivien aquells habitants que ja eren coneguts com alochoaybi, que seria el precedent del gentilici actual  “olocauí”. En un document sobre els habitants del poble de Serra, en 1342, apareix un personatge Çaat Alochoaybi, és a dir, “l’olocauí”, primera vegada que trobem el gentilici de la gent de la Vall d’Olocau.

Amb la colonització aràbiga es va avançar molt en el cultiu d’hortalisses, cereals, garroferes, oliveres i figueres. Moltes de les hortes actuals de la vall i altres existents al voltant de les fonts són totes creació d’aquest poble, són les hortes morisques. La forma de poblament era el d’agrupacions de deu o dotze cases, conegudes com “alqueries”. En els moments de perill, tota la gent d’elles s’emparava al castell al-Uqab. Les alqueries de la Vall eren: Al terme de Gàtova,  Marmalé o Vallmalet, Torres i la Bolillola o Buyuela ; Marines amb l’Olla, el Real i la Garrofera; i Pardines (després Olocau) amb Pitxiri i Roa i Faraig ( lloc de la Caseta del Retor a  Pedralbilla).

Els àrabs també ens van aportar innovacions i tècniques que havien après a Orient, entre elles els molins fariners, que funcionaven amb la força de l’aigua que deixaven eixir d’una bassa i que movia la mola que convertiria en farina els grans de forment. Restes d’un d’aquests molins podem veure encara a l’era de Baix, a Olocau.

visioCastellOlocau

Visió hipotètica del Hisn al-Uqab o castell d’Olocau, al segle XIV.També conegut com Castell del Real de Vilaragut.

LA FUNDACIÓ DEL POBLE VALENCIÀ

La conquesta i creació del Regne de València s’emmarca en la tendència a l’expansió dels pobles cristians d’Europa. El rei Jaume I fou el creador i organitzador de les terres valencianes com un estat més dins de la Corona, que estava formada per Aragó, Catalunya i les Balears, i culturalment integrat dins l’àrea lingüística de la llengua catalana. Amb la fundació del Regne, els valencians tenim carta de naixença i comencem a ser un poble lliure . La conquesta de les nostres terres fou en part guerra i en part pacte, en alguns moments violenta i altres de rendicions negociades, com sembla que va ser la de la nostra Vall, ja que va seguir sent poblada per àrabs, coneguts com a moriscos,  a partir del seu bateig obligat en 1534 també anomenats “cristians nous”.

A la vall del castell d’Olocau, les alqueries van seguir sent musulmanes, encara que ara anaven a estar sota el domini dels cavallers de la conquesta, aragonesos i catalans que formaven l’exèrcit de Jaume I. Aquest rei va manar confeccionar uns llibres on s’anaven anotant totes les donacions que feia de les terres conquistades. En aquests llibres, anomenats “llibres del Repartiment”, figura la primera donació del castell i alqueries del terme d’Olocau a Hug de Fenollet en 1237, molt abans d’haver-les conquerit. Aquest personatge va ser bisbe de València i pertanyia al llinatge dels Fenollet, procedents de la Catalunya Nord, actualment territori francès.

Després, en 1238, es fa la donació de l’alqueria de Pardines al cavaller Roderic  Enyegez. Moltes d’aquestes donacions són de nou venudes o canviades pels propis cavallers o el rei. Fins que en 1287, el rei Alfons el Benigne entrega al seu secretari Ramon Escorna autorització per reconstruir el castell d’Olocau i adquirir les alqueries del seu terme. Amb aquesta adquisició, els Escorna es convertiren en senyors de la Vall d’Olocau, formada pels llocs de Pardines, Marines, Gàtova, l’Olla, Torres, la Garrofera i els àrabs en els seus vassalls. Així entrem en el món medieval europeu, més conegut com  feudalisme, l’època dels castells i dels cavallers.

EL SENYORIU DEL CASTELL I EL SEU TERME

L’adquisició per part d’un cavaller d’un castell i el seu terme amb les alqueries era la  forma de convertir-se en noble i unir a la seua propietat l’alta jurisdicció, si el monarca, pels seus compromisos amb els seus servidors, s’avenia a donar-li-la.

Els Escorna van perdre el favor del rei, i van haver de vendre la propietat del terme i del castell, que fou comprada per Mateu Mercer, l’almirall del rei Pere el del Punyalet, el 29 d’octubre de 1359. Conten les cròniques que aquest feu decorar la Sala Gran del castell amb el seu escut “de blau quatre bandes sobre camp daurat i un lleó rampant del propi color”, representació que encara podeu veure en l’escut actual del municipi de Marines.

L’almirall Mercer fou fet presoner i mort pels castellans en la guerra dels Peres i la seua viuda vengué en 1368 la Vall i el castell d’Olocau al cavaller Antoni de Vilaragut i Visconti, el qual es casarà amb la filla de l’almirall, Joana Mercer i Santllir. Amb ell començarà el llinatge dels Vilaragut, barons i després comtes de la Vall d’Olocau.

laTorrePardines

La torre de Pardines, la casa de la Senyoria i l’església vella d’Olocau. Segle XVI.                                                                                       

escutMercerMERC 

escutEscornaESCORNA

escutVilaragut

VILARAGUT

EL PRIMER I ÚNIC PRIVILEGI CONEGUT DE LA VALL D’OLOCAU

Diuen que Antoni de Vilaragut era un home molt lletrat i va ser majordom real del rei Joan, el qual li va concedir el 25 de setembre de 1388 un privilegi o fur, que és com una mena de carta que es donava als personatges i pobles pels serveis que havien prestat a la corona. Amb aquest privilegi, el rei atorga als habitants de la Vall d’Olocau franquícia de comerç i els lliura d’una sèrie d’impostos de peatge, portatge, mensuratge, duana, ancoratge, passatge… i aquest benefici s’estén a totes les ciutats, viles, castells i llocs reals, marítims i no marítims, dels regnes de la Corona d’Aragó, excloses les viles i llocs situats al nord del coll de Pertús, zona de dalt dels Pirineus conegut avui com la Catalunya francesa. Aquest privilegi es conserva a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, que està a la ciutat de Barcelona, i és una  mostra del poder i les relacions de la família dels Vilaragut amb els reis de la Corona d’Aragó. Fins i tot, alguns historiadors parlen de les visites del rei Joan el Caçador a la Vall per caçar als seus boscos.

privilegiOlocau

Privilegi de la Vall d’Olocau. 1388. Arxiu de la Corona d’Aragó.

EL LLINATGE  DELS VILARAGUT

El 23 d’agost de 1398, Antoni de Vilaragut i Visconti va crear amb el seu testament el vincle del castell, vall i honor d’Olocau. Això volia dir que els seus hereus haurien de mantenir la propietat d’aquestes terres “a condició que sia tingut haver, tenir, e, prendre, e, si prendrà cognom, e , sobrenom de Vilaragut, e , fer, e, portar lo senyal, e, armes nostres sens mesclament, o, reteniment de altre cognom, e , armes, aquell, e, los succehidors…” Tot això significava que establia una línia de successió amb l’hereu i que aquest havia de conservar el nom i el seu escut. Així, els Vilaraguts ompliran la història de la Vall i  els seus pobles, primer com a barons i després com a comtes.

segellVilaragut

Segell de Berenguer de Vilaragut. Arxiu de la Corona d’Aragó.

 Família originaria de Catalunya, d’alli van vindre a participar en la conquesta de València, formant part de les tropes de Jaume I. S’anomenaven descendents de la casa dels reis d’Hongria, per això utilitzaven el mateix escut que aquells. I conten els documents d’aquest llinatge que d’allí van anar a servir als francs i amb aquests van arribar al nord de Catalunya, on van tenir un castell prop d’Empúries, castell que amb el temps s’anomenarà de Vilaragut, actualment Castell d’Empordà. Presents en la conquesta de les terres valencianes foren Arnau i Pere de Vilaragut, possiblement germans, que van estar a la presa de Sueca i de Xàtiva i obtingueren diverses heretats.

A en Bernat de Vilaragut, el rei Jaume II en 1296 li donà en feu el castell i la vila d’Albaida. Serviren els Vilaragut en la guerra de Sardenya i de Sicília, i així arribem al que ens interessa. Antoni de Vilaragut i Visconti, nét dels ducs de Milà per part de mare, va nàixer a Sicília en 1336. Als 13 anys vingué a València com a patge de la infanta Leonor, promesa de Pere el Cerimoniós, que es va casar a València en 1349. Pocs anys després, en 1354, a Barcelona el trobem embarcat cap a la guerra de Sardenya  Dos anys després participa en la guerra de Castella. El 30 de juny de 1368, compra els llocs del castell i Vall d’Olocau: Pardines, Gàtova, Marines, Olla, Pitxiri i Torres. El rei Pere IV l’anomena alcaid dels dos castells de Xàtiva el 1375, amb paga de 7500 sous anuals, càrrec que ostentaria durant 25 anys, fins a la seua mort en 1400.

Amb aquest llinatge, la Vall  i el castell d’Olocau, es converteixen en una propietat feudal i els seus habitants en els vassalls d’aquells senyors. Això més o menys durarà fins a 1812, quan les Corts de la Monarquia espanyola reunides a Cadis van decidir abolir els senyorius territorials.

torrePardines

Torre de Pardines, a la casa de la Senyoria.

 EL FEUDALISME

 S’anomena feudalisme un llarg període de la història dels pobles d’Europa en el qual els reis, per acontentar els cavallers que els ajudaven en les seues guerres, els donaven la propietat d’uns territoris, amb l’obligació d’ajudar-los sempre que els necessitaren. Per la seua banda, els senyors s’encarregaven de cobrar-los una sèrie d’impostos als seus vassalls i comptar amb ells com a soldats quan els reis els cridaren.

campanaOlocau

Olocau. Campana de 1450.

 Serà en aquest període medieval cap a 1460  quan s’instal·len  uns forns per fer vidre i que donaran certa anomenada al nostre poble, la direcció del forn sembla estar sempre en mans de cristians vells. Estaven situats al voltant de l’Hort del Castell o de la Senyoria, en el lloc on ara està el Pont Vell, al costat de la bassa de rec de l’horta de Baix a l’entrada a la nostra vila. Els frares del convent de Portaceli eren uns dels clients més habituals a visitar-lo i comprar els objectes que allí fabricaven.En 1568, el llibre de rendes de la Baronia diu: ”Memòria dels habitadors i vassalls del lloc de Marines; Pardines vulgarment dit lo lloc d’Olocau, i Gàtova “. El document aquest ens diu que els caps de casa d’Olocau són: Bernat Cadet, àlias Afen; Gaspar Bonayac Zorza; Andreu Sultan; Joan Amet Celemique Calvo; Francesc Calbo; Gaspar Peco Coayat; Merlchior Blachs, àlias Peco; Gracia Mugip; Melchior Nadir (major); Alonso Carahueni, lo Roig; Gaspar Casrim; Joan Carahueni (major); Francisco Sastre; Gaspar Pardo; Vicent Calemira; Jaon Çot; Gracia Xeco; Baybarot Coayat; Alonso Gufey Baybarot, àlias Peco; Joan Serafi Carahueni; Melchior Carahueni; Gaspar Oradaich Barsella; Joan Ubeyt; Lluís Ubeyt (major); Lluís Ayet Ubeyt (menor)  Beni o Ubeyt lo major; Batiste Ofayl àlias Pixquiri; la viuda del Tagari; Jau Jau ; Melchior Nadir (menor).

signaturaUnyon

Signatura de Joan de Unyon, Alcaid d’Olocau.

Com podeu veure, tots els cognoms són diferents als actuals de la gent d’Olocau, son cognoms àrabs com la llengua que parlen entre ells, però  fixeu-vos que tenen noms de cristians; això vol dir que han estat batejats a la força i obligats a ser cristians, encara que molts d’ells segueixen secretament sent musulmans. Per això seran coneguts com moriscos o cristians nous, per diferenciar-los dels cristians vells, que són els descendents dels conqueridors cristians, aragonesos i catalans que han anat poblant les terres valencianes. Així, tenim que a la nostra comarca solament existeixen dos pobles de cristians vells, Llíria i la Pobla de Vallbona; la resta, Olocau, Marines, Gàtova, Benissanó, Benaguasil, Vilamarxant, Riba-roja, Bétera, Nàquera i Serra, són de   moriscos o cristians nous.

La memòria d’aquests habitants quedarà present en molts noms de les partides del nostre terme, començant pel nom del nostre poble, Olocau, i altres com, l’Amara, l’Aigualeig, l’Edua, l’Almadec i la Canyà del Sultan, que recorda un llinatge morisc anomenat Sultan. També la partida de les Coves d’Alonso ens recordarà que allí es va amagar Alonso Carahuení,  el bandoler olocauí més famós de la serra al segle XVI.

L’EXPULSIÓ D’UN POBLE

En setembre de 1609, tots els moriscos van ser expulsats del territori valencià i embarcats cap al Nord d’Àfrica. Molts d’ells foren morts pel camí, i els que van arribar van ser rebuts molt malament a les terres africanes. Conten que alguns d’ells deixaren la porta de la casa oberta per poder emportar-se la clau i encara algunes famílies de Tunísia i Alger conserven aquestes claus com un tresor. Dels moriscs d’Olocau saben que alguns d’ells van arribar a l’Alger.  Amb la seua expulsió, a Olocau i la seua Vall solament van quedar: la família de l’alcaid o guardador del castell,  Joan d’ Unyon, la seua muller Magdalena i els seus fills Francesc Joan, Joan Batiste, Antoni Vicent, Pere, Paula, Dorotea i Magdalena; el capellà d’Olocau, Joan Fuster; l’escuder Gaspar Rodríguez i el vidrer Pere Ybanyez.

paginaFonseca

Pàgina del llibre de Fonseca on parla dels moriscos d’Olocau. Roma 1618.

NOUS POBLADORS A LA VALL

El 1611, el baró de la Vall d’Olocau, Alonso de Vilaragut i Sanç, va aconseguir reunir un grup de nous pobladors que vingueren principalment de la vila de Camarena (Terol) i va atorgar una Carta Pobla. En aquest document es declaren les obligacions dels nous vassalls i les del senyor. Aleshores, podem dir que van iniciar-se els llinatges o famílies dels quals descendeixen els actuals habitants de la Vall. En aquell any van arribar 39 caps de casa i en una primera distribució 26 ocupen  les cases d’Olocau, 2 les de Marines i 11 les de Gàtova. El primer Justícia de la vila d’Olocau el 1611, fon Mateu Navarret natural de Camarena. Aquells anys van ser d’una gran sequera, i sabem que molts d’ells abandonaren els pobles i les terres que els havien atorgat, i ho feren secretament, ja que el contracte que havien signat no els ho permetia fer-ho abans dels cinc anys. Aquells pobladors majoritàriament  parlaran aragonès i aquest serà el parlar de Gàtova i Marines, però a Olocau una pesta i sequeres d’aquells anys,  va deixar molts pocs veïns i va ser novament repoblat per famílies procedents de pobles de l’entorn, com Llíria i la Pobla de Vallbona, i per això parlem valencià.

En 1660, els caps de casa a Olocau són: Gaspar Blai; Joan Batiste Perez; Vda. Franco Corella; Jaume Agustí (major); Jaume Agustí (menor); Lucas Arambillaga; Jacinto Arambillaga; Gregori Romero; Sebastián Arambillaga; Miquel Tortajada (menor); Jeronim  Cuenca; Valero Franco; Bertomeu Ferrandis; Josep Ferrandis; Josep Sanxis (major); Maties Oltra; Martí Dolç ; Caterina i Batiste Bosch (menors); Maria Linares; Francesc Romero; Gabriel Vidagany; Domingo Badenes; Anton Pasqual; Jaume Penyarroja ; Agustí Cubells; Josep Sanxis (menor); Damià Sanauja i Cosme Sanauja.

Els Arambillaga , ara Alambiaga, es un llinatge biscaí, originari de Zumarraga, que com altres d’aquelles terres, van arribar al Camp de Túria a tallar les pinedes de la Concòrdia, al terme de Llíria, per fer  l’església Arxiprestal i  després molts d’ells van decidir quedar-se a la nostra comarca.

cartaPoblaOlocau

Carta pobla d’Olocau, Marines i Gàtova. 1611. Arxiu Comtal d’Olocau. Son Berga.

EL SEGLE XVII

 Amb els nous pobladors, a Olocau i tota la Vall van a canviar les formes del vestir, els costums i el parlar. Adés havíem dit que els territoris que en la conquesta cristiana van ser poblats per aragonesos parlaran l’aragonès i els que poblaren catalans seran els que parlaran valencià. A la Vall la llengua predominant dels nous pobladors del segle XVII vinguts de Camarena serà l’aragonès. Després veurem com a Olocau acaba predominant el valencià per raons d’un poblament posterior cap a 1660.

Aquests nous pobladors van trobar als documents escrits uns noms de les partides del terme, de les fonts i dels camins, com l’Aigualeig, l’Alcala, l’Edua, l’Almadec, Ali Maimó, Maimona, … amb l’origen aràbiga, però a mesura que ampliaven els terrenys de cultiu anaven introduint els noms de la seua llengua i dels seus llinatges, com: Pla de Sanxis, Cova de Blai, Fondo del Moreno, Racó de Cotanda, Puntal de Pere, Puntal de Pelarda; altres vegades els noms recorden la forma del terreny o alguna característica especial com: Puntal dels Llops, Puntal Blanc, Pla de l’Arenal, Lloma de les Clotxes, Llometes Pelades, Portitxol, Gramisal, les Amitges, Terreta Blanca, Penya Negra, Penya Blanca, Penyeta del Rellotge, el Musgany , noms o topònims que responien al seu parlar valencià i per tant topònims que també podem trobar en l’àrea lingüística del català.

Aquests pobladors no es conformaven en cultivar majoritàriament les hortes, com solien fer els moriscos, i portar a pasturar els seus ramats, sinó que van ampliant els cultius del secà amb noves plantacions de garroferes, oliveres, vinyes i figueres. També completaven aquests treballs amb el carbó que feien als boscos i l’espart que collien per les muntanyes del terme i amb el qual feien les espardenyes, cordes, sàrries i altres objectes que portaven a vendre als mercats de Llíria o Sogorb i a la ciutat de València. Però va desaparèixer l’activitat industrial del vidre, una activitat que tal vegada ens hauria ajudat a industrialitzar-nos i no ens hauríem convertit anys després en un poble d’emigrants.

Aquest segle va ser molt difícil per als pobladors, ja que havien de reconstruir les cases i obrir nous terrenys de cultiu i és van trobar amb una seca i una pesta. Quan el 1628, Alonso Sanç de Vilaragut i Pardo de la Casta, és anomenat primer comte de la Vall d’Olocau, millora un poc les prestacions i ajudes als vassalls. El seu fill, Jordí Sanç de Vilaragut, serà anomenat en 1650, marqués de Llanera i aleshores restaurarà la casa de la Senyoria d’Olocau i també farà una sèrie de millores en sèquies i assuts per augmentar els terrenys de cultiu.

EL SEGLE XVIII

 En començar aquest segle, els valencians es van veure implicats en la Guerra de Secessió, lliurada pels Austries i els Borbons, aspirants a la monarquia espanyola. Els llauradors, que pagaven molts impostos als senyors, davant les ofertes dels Austries van seguir aquest bàndol; per altra banda, molts dels senyors van ser partidaris dels Borbons perquè els deien que seguirien mantenint el seu poder sobre els vassalls. Així, el comte d’Olocau serà partidari dels Borbons; per contra, els llauradors d’Olocau seran partidaris dels Austries i formaran els grups de maulets o miquelets, que resistiran en les muntanyes de la nostra serra Calderona fins que seran vençuts.

Amb la derrota de la batalla d’Almansa, el 25 abril de 1707, el Regne de València va ser ocupat “por derecho de conquista” per les tropes castellanes i franceses de Felip V de Borbó. Els valencians vam perdre els furs o lleis pròpies i el poder senyorial va seguir tant potent com havia estat abans. Fins hi tot van començar a pagar alguns impostos més per mantenir l’exercit que ocupava les terres valencianes.

Amb l’organització nova de les lleis castellanes, desapareix dels municipis valencians la figura del Justícia que serà anomenat a partir d’ara l’alcalde. En 1722, els representants del municipi d’Olocau redacten uns Capítulos de la Villa de Olocau, que seran presentats al comte Pasqual I de Fenollet Sanç de Vilaragut per a la seua aprovació. Aquest és el primer document que tenim de les normes redactades per al nostre municipi. Per aquest document veiem com l’agricultura s’imposa a la ramaderia, i com es protegeix la plantació de vinyes, garroferes i oliveres. Com es creen unes normes per al bon funcionament del forn, carnisseria, taverna i llavador.

fasanaNord

Façana nord de la casa de la Senyoria.

EL PRIMER CENS DE LA MONARQUIA ESPANYOLA

El 1787, es va realitzar el primer cens de població a Espanya. Per ell tenim amb detall i a nivell individual l’edat, el sexe, l’estat civil i la professió dels habitants del nostre poble. Com podeu adonar-vos no havia crescut la població, ja que a la fi del segle XVII  va haver a Olocau una forta pesta i només van lliurar-se sis veïns.

CENS D’OLOCAU

Fadrins          Casats           Viudos            Total

H      D          H     D           H      D            TOTAL

Fins a 7 anys           20      27         –       –            –       –                47

De 7 a 16                26      14         –       –            –       –                40

De 16 a 25             21      –            –       7           –       –                 33

De 25 a 40              1      –           16    18          –        –                 35

De 40 a 50             2      –           13      6          1       1                 23

Més de 50              –      –             9      6          2       2                  19

Total                    75     41          38     37         3      3

Total   estat………….116………………75………………6….

Total en general…197

Llauradors 54; Jornalers 6; Criats 7;  Capellà 1.

ELS IL.LUSTRATS

A la fi d’aquest segle, el País Valencià s’ha recuperat de la passada guerra. El comerç augmenta al port de València a l’igual que a altres ports de la Mediterrània i el rei Carles III autoritza a comercialitzar amb les colònies d’Amèrica, la qual cosa ajudarà a la prosperitat.

A Europa hi ha uns hòmens que tenen preocupació pel treball, la cultura, la ciència i l’economia: són els il·lustrats. Ells crearan institucions per discutir i difondre les seues idees i per a millorar la vida de la gent. A València es crea la Societat Econòmica d’Amics del País, on es fomentara els cultius del cànem, lli, alfals, canya de sucre i moreres, i es donarà impuls a les indústries de la seda, filats i tints. El comte Dídac de Fenollet i després el seu fill Pasqual II de Fenollet formaran part d’aquesta societat i divulgaran la cria dels cucs de seda i la plantació de moreres a la Vall.

 escutDidacFenollet

 Escut del comte Dídac de Fenollet i Vallterra de Blanes.

Un personatge important, seguidor d’aquest moviment, és el valencià Antoni Josep de Cavanilles, el qual ens va deixar un llibre fabulós, Observaciones sobre la història natural… del Reyno de Valencia, on descriu els seus habitants i com viuen, i el que produeix en aquell moment al País Valencià. Aquest personatge visita Olocau, un 25 d’agost de l’any 1792, indicant-nos entre altres coses: “como observaba al paso los progresos que hace la agricultura en el término de Olocau, ya en el interior de los montes y barrancos, ya en las llanuras contiguas al campo de Liria, que por lo común es de tierra caliza”. Aleshores ens diu també quines són les produccions d’aquests 60 veïns que troba:  “9.000 canters de vi, 400 arrobes de figues, 12.000 arrobes de garrofes i algo de vi”.

També aquells anys prenen possessió del Comtat d’Olocau el comte Dídac de Fenollet i la seua muller Simforosa Crespí de Valldaura, els quals construiran a partir de 1796 la casa de la Senyoria i deixaran una sèrie de bodegues, trulls, almasseres i forns nous a la Vall, facilitant la “rompuda” de terres i fomentant el cultiu de moreres i la cria de cucs de seda; també impulsaran la comercialització del vi i la instal·lació de noves premses i altres eines de treball, com la introducció de l’aladre de xeruga. Tot amb l’objectiu de millorar les condicions de vida dels seus vassalls i augmentar la producció, i per millorar també les seues rendes.

casaDidacFenollet

Casa de la Senyoria, edificada pel comte Dídac de Fenollet.                                              

casaGranDidacFenollet

Casa Gran . Obra del comte Dídac de Fenollet. L’ Olla ( Marines)

EL SEGLE XIX

Al començament d’aquest segle, la major part dels plans del terme d’Olocau estan cultivats. Les vinyes n’omplin la majoria dels terrenys. El poble creix i s’eixampla: apareixen carrers nous, com el Pla del Castell, Sant Francesc, les Eres i la Placeta; es fan les cases grans, moltes d’elles amb la bodega, l’almàssera i amples corrals. El vi comença a exportar-se, apareix la destil·lació d’aiguardent i els traginers s’encarreguen del transport del vi al port de València. Les bodegues i trulls de la Senyoria exporten el seu vi a la ciutat francesa de Setè, prop de Marsella,  on unes monges el transformen en un vi especial de dir missa. En els darrers vint anys d’aquest segle la vinya va representar una edat d’or per a l’economia dels llauradors d’Olocau.

ajuntament-1866 L’Ajuntament construït en 1866 sobre el solar del vell.

El 1857, Olocau té 927 habitants; en 1877 arriba als 1.082; i en 1897 són 1.234. L’increment de població d’Olocau en aquest segle és el més alts de tots els pobles del Camp de Túria, segons el treball de Castelló-Traver, Demografia del País Valencià.

El 1857, un grup de propietaris olocauins paguen la construcció d’un pont al Carraixet, que facilita l’entrada al poble pel camí de Llíria; en 1867, és conduïda l’aigua de la Font de la Penya a la plaça Major; en 1862, el comte va donar un solar per construir les escoles, que van ser inaugurades en 1869 i seran unes de les primeres escoles de nova planta construïdes al País Valencià que porten adjunta la vivenda per als mestres. A la casa de la Senyoria, el comte, fa la primera instal·lació de carburo per il·luminar-la i també fa instal·lar fanals als carrers de la vila.

LA FI DEL FEUDALISME

En 1812, els diputats de les Corts d’Espanya, reunits a Cadis, redactaren la I Constitució Espanyola, amb la qual s’intentava retallar el poder dels nobles i de l’església als pobles on tenien els seus senyorius i que els llauradors obtingueren els títols legals de possessió i propietat de les terres que treballaven. Aquesta llei va mobilitzar a molts pobles i va començar un llarg període històric de conflictes entre els vassalls i els nobles i altres poders, com el de l’església, per aconseguir alliberar-se dels impostos d’aquestes institucions. Va ser una lluita llarga, i fins a 1865, Olocau,  no es veuria lliure d’aquestes imposicions. En aquella data els veïns van arribar a un acord amb el comte Pasqual III de Fenollet i Crespí de Valldaura pel qual li van pagar 70.000 quinzets de velló i es va fer la redenció del Senyoriu. El comte va conservar el domini del “monte blanco”, les terres de domini directe de les partides de l’Olivar del Comte i del Gramisal, i la casa de la Senyoria.

En 1891, la comtessa Maria del Carme Crespí de Valldaura de Zaforteza, feia donació del “monte blanco” al municipi d’Olocau, per aprofitament dels seus veïns, així acabava  el feudalisme entre nosaltres.

 documentDonacioTerme

Document de donació del terme per la comtessa Maria del Carme Crespí de Valldaura i Caro de Zaforteza, representada per Lluís Romero Agustí. 16 juliol 1891.   

EL CENS DE 1857

Aquest cens ens diu moltes coses sobre la vida de la gent d’aquells anys,  especialment el referent als  pobres de solemnitat, són aquells que no tenen a ningú que els ajude i viuen d’allò que els donen. Fixeu-vos que en aquella època no hi cap segur ni ajuda a les persones majors, així que teníem vint-i-sis pobres.

També en aquest cens es parla de la Casa Refugi, era una caseta de quatre parets, amb una porta i una llar de foc, situada a l’altra part del barranquet del Frare a l’entrada al Calvari. En ella es refugiaven els pobres que anaven de poble en poble i aquells que tenien un ofici ambulant, com és el cas del cisteller, que va acompanyat de la seua família. En alguns llocs del barranc i dins de les hortes, alguna gent tenia plantada una vimetera, amb les tiges de la qual es feien les cistelles. Aleshores, quan venia aquest, la gent li portava els vímets i ell feia cistelles i paneres. Quan s’acabaven els encàrrecs, el cisteller i la seua família anaven a un altre poble. Altres habitants de la casa són els que anaven de poble en poble a recaptar, és a dir, a demanar almoina.

CENS DE 1857

Propietaris-llauradors   Jornalers   Criades    Criats  Pobres de solemnitat   Casa Refugi

53                         150             6             3                   26                         11

Altres oficis: 1 metge, 2 mestres, 1 capellà, 1 “albeytar” o manescal, 1 “sartenero” o manyà, 1 barber, 1 ferrer, 3 pastors  i  4 pedrapiquers.

En la Casa-Refugi, en aquell moment hi ha 11 persones: el cisteller, la seua muller i una filla de set anys; una viuda i una filla menuda; un matrimoni, amb un menor; un viudo, una viuda i un jove de vint anys, tots ells perdioseros, és a dir, que viuen de la caritat pública.

EL SEGLE XX: L’ÈXODE

En la primera dècada del segle que començava la vila seguia augmentant de població, sense que s’extenguera el regadiu. Es parlava de noves carreteres, de l’electricitat, i es compraven les primeres bicicletes. Però, també hi havia una gran massa de jornalers, sense terres que depenien d’un jornal. En alguns moments mancava treball i alguns d’ells formaven colles per anar a segar a Aragó o baixar a l’Horta. Altres olocauins van treballar a les obres del ferrocarril de València a Barcelona i van descobrir els boscos de palmes del margalló del Garraf (Catalunya), i van fer colles per segar-les de març a juny i després vendre-les als magatzems de Tarragona i Barcelona. També en aquells anys es començaven a obrir les hortes del delta del Llobregat, a les zones de Viladecans i Gavà, i alguns d’aquests jornalers també van trobar jornals en aquell territori.

campanarDolocau

Campanar d’Olocau. 1909.

 Cap a l’any 1912, la fil·loxera entrava en les vinyes d’Olocau i molts més llauradors van quedar-se sense jornals. El secà no donava per a més i els intents d’augmentar el regadiu no reeixien, així que els olocauins van trobar la solució amb l’èxode cap a Catalunya. Allí, a Gavà ( Baix Llobregat ), la família Roca obria la seua fàbrica de material sanitari i radiadors, i en ella es van acollir molts d’aquests olocauins. La nostra vila arribarà en 1910 als 1.411 habitants, el màxim assolit en la seua història; però comença l’èxode, i en 1920 són 1.195 habitants i en 1930 en són 914. Poc a poc, els olocauins se’n van a Gavà, una terra on no es sentiran forasters ja que una mateixa llengua els agermana i un paisatge semblant de rodenos envolta aquella vila. El 1936 els treballadors originaris d’Olocau que treballen a la Companyia Roca Radiadors S.A. eren el 10 %  de 256, sense contar els fills ja nascuts a Gavà.

Mentre, a Olocau arribaven algunes innovacions del segle. L’electricitat s’instal·lava el 1912. També Olocau el 1914 quedava unit per noves carreteres amb Bétera i Llíria. En 1916, s’establia el primer transport públic, la tartana de Marraixa, que anava a Bétera i després a Llíria. En 1918, un camió és transformat per fer transport de viatgers a València. En 1927, la carretera arriba a Gàtova i tota la Vall queda unida per una via moderna. Aquestes obres i l’arribada de l’electricitat féu que els nostres pobles passaren de les formes de vida medievals a la vida moderna, encara que molts rastres d’aquella vida rural  van subsistir per molts anys més.

pontDelsLladres

Pont dels Lladres. 1923.Carretera d’Olocau a Marines.

La demogràfia d’Olocau a partir de 1915 comença a ser regressiva, perdent població contínuament; fenomen que solament s’aturarà durant el període que va de la Guerra Civil fins els anys cinquanta. 

mestrAlumnes1932

Mestra i alumnes de la primera escola de pàrvuls. Olocau 1932.

La Guerra Civil (1936-1939) fou promoguda per aquells que no creien que la democràcia era el millor mètode per resoldre la convivència dels pobles. La vida es va tornar difícil al nostre poble i molts olocauins van morir al front: vint-i-un com a soldats de la República i un en les tropes sublevades; i un altre va ser afusellat a Astúries en fer-lo presoner  les forces de Franco. Tot això portà dolor i tristor a moltes llars olocauines.

Aquella postguerra parava el moviment migratori de la gent d’Olocau. Però la  vida era difícil, si un jornaler cobrava el 1937, 7 pessetes diàries, després de la guerra, el 1939 i 40 cobrarà 6 pessetes.  Perquè els olocauins seguesquen marxant caldrà esperar a 1950, quan molts jovents emigren cap Europa (França, Anglaterra, Suïssa…) i també famílies completes marxaran cap a  les indústries de Gavà .

En 1959, la Diputació de València adopta la vila d’Olocau i construeix un nou ajuntament i les escoles actuals, restaura el llavador i fa altres obres que seran inaugurades en juny de 1961.

La població segueix el procés descendent i el 1970 arribem a ser 559 persones, el nivell mes baix.  A partir de 1970, el model de poblament de la gent de la ciutat, amb les eixides dels caps de setmana i la construcció d’ urbanitzacions, arriba al terme d’Olocau. Així el 1980, comença una nova creixença amb 573 habitants. El 1999, arriben a  933 habitants.

Al Pla de la Torre es crea la urbanització Pedralbilla, de 153’9 hectàrees i 900 parcel·les; segueixen altres urbanitzacions, com l’Arquet i la Pinadeta, al voltant del poble, altres s’estenen pel terme,  al Pla de Marc, la Lloma de les Clotxes, els Puntals i les Forquetes.

L’abril de 1979, tenien lloc les primeres eleccions municipals democràtiques posteriors a la Guerra Civil sent elegit alcalde Vicent Zurriaga  i Mañez.

Els temps van canviant, als pobles rurals com el nostre cada vegada estudia més gent i el model agrícola amb la introducció del tractor configura una nova forma de treball; ja no cal tanta gent per treballar la terra. El model agrari canvia, i en un futur cada vegada més pròxim els olocauins ja no es dedicaran majoritàriament a l’agricultura.

En 1975 finalitza la construcció del canal de Benaixeve o del Túria, el qual acaba al trífini de Llíria, Olocau i Marines. En 1978 s’allarga aquest canal pel terme d’Olocau fins arribar a Bétera. El regadiu creix per els plans del terme, desapareixen les vinyes transformades en taronjars, molts olocauins treballen els camps a temps parcial i tenen altres oficis, que no són els agraris.

TERRES DE REGADIU EN HECTÀREES, AL TERME D’OLOCAU 

1960                     1970                       1980                         1994

28 ha                     52 ha                     187 ha                      369 ha

nouAjuntament

Nou ajuntament.

piscinaMunicipal

Piscina municipal. 

bibliotecaMunicipal

Biblioteca municipal.           

centreSocialAlmasera

Centre social i almàssera cooperativa.

EL SEGLE XXI

Poc a poc,  molts dels nous residents s’aveïnen a Olocau i creix la població dispersa del terme. El 2001 la població és de 919 habitants, el 2002 són 964, el 2003 arribem als 1.037 habitants, el 2004 són 1.127 i el 2005 els veïns són 1.195, d’ells 121 estrangers, 112 originaris d’Europa,  entre ells  81 del Regne Unit i, 9  del continent d’Amèrica .

En l’actualitat hi ha gent vivint a les urbanitzacions de Pedralbilla, de la Lloma, dels Puntals, del Pla de Marc o de La Seu, a més de les casetes que podem trobar pel Campillo, les Forquetes i les Llometes Pelades, on solen haver residents de tot l’any. Aquesta és una forma nova de poblament. Abans tota la gent vivia a la vila i ara ja no és així; aquest és un fenomen nou i caldrà preveure unes actuacions per tal que aquestes persones s’integren a la vida col·lectiva del nostre poble i acaben sent tan olocauins com els que viuen al vell nucli urbà.

La majoria d’aquestes persones treballen a la ciutat de València i als seus voltants, altres viuen durant els dies de treball a la ciutat i de divendres fins al dilluns viuen a Olocau. En estiu i vacances la població augmenta i les formes de vida, els hàbits de compra i d’esplai ja no es concentren als pobles, sinó en tot l’àmbit comarcal; poc a poc, les formes de vida rural s’han transformat en formes de vida urbana. Tant és així que alguns experts en urbanisme, ja ens diuen que el Camp de Túria es una part més de l’àrea metropolitana de València, es a dir com una mena de barri de la ciutat de València.

esecoletaCurs2002

Alumnes de l’ escola d’Olocau. Any 2002

Autor: Ferran Zurriaga i Agustí.